Al principi fou el sí.
Fosc. Opac. Roent fins la ceguera.
Estremidor esgarip estripant el llenç.
Fuetada i no espetec. Llampec i no fulgor.
Furiosa lleterada de plasma al buit sense oïda
encara.
Zigot còsmic covat d’atzar, viu i mort ensems.
380.000 anys de llot mut, d’emulsió insondable
i més misteri.
I tot comprès ja. I tot per fer. I tot per
entendre.
Al principi fou el crit.
Eco, reverberació en vers o assaig general
postrem de l’estrena.
Res comença una sola vegada, tot d’una i pel
principi.
Res és sol per ell mateix ni hi ha dir o ésser
sense al·lòtrop i així:
la mateixa altra vegada d’exacte identitat més
un no i així:
l’u i el batec.
I aleshores el temps i el fred.
Amb el glaç la llum.
La transparència perenne pels segles dels
segles.
El primer diluvi pels segles dels segles.
Radiació de fons bipolar pels segles dels
segles.
Tímida microona esbombada pels segles dels
segles.
Primera inundació, primer medi i ofec.
I a la fi dels primers principis, la mirada:
el bramul que pren forma.
Espinguets d’hidrogen i deuteri.
Alirets d’heli, xiscles carbònics i udols
nítrics.
Brams d’oxigen, rugits de ferro
i la cridòria empetiteix i es dissipa
o esclata en or i urani, en tungstè i plom.
De nebulosa a nebulosa,
fibres minúscules teixint la xarxa inabastable
dels cúmuls galàctics.
13.770 milions d’anys de cadena de xocs
eixordadors,
de coincidència, factor i probabilitat
exhaurida al detall,
de mineral primogènit reblant el nou un i
altre cop,
roca contra roca,
panguita contra condrita,
condrita contra basalt,
basalt contra argila humida.
Terrabastall a terrabastall,
menudesa a menudesa:
la música dels astres.
La terra que pren forma.
El cel que és esqueixat de la terra.
