miércoles, 4 de febrero de 2015

Així, Francesc Garriga. Sí. Així.

Em va fer cridar just després d'un recital amb força més gent. 
- Ep! Marçal! Que en Francesc Garriga et crida! - va venir tot excitat qui li feia de porsavant aquell dia: duia cara urgent de caprici d'autoritat. 
Vaig esquivar enhorabones de compromís, alguna mirada vinequetmenjo i ja era on ell.
Es va aixecar de la cadira amb fermesa i tentineig a parts iguals. Va encaixar-me la mà amb molt força, amb l'altre mà m'agafa el braç més fort encara i m'acosta la cara a tocar d'alè:
- Així, Marçal! Així! Tot això, bah... Així, Marçal, així! - em va dir i, deixant-me anar el braç, fa una ventada a l'aire amb el dors de la mà com dissipant de l'ambient tot el mal recitar enutjós de la vetllada.
- Mil gràcies, Francesc! Però entre aquest i aquest i l'altre i el de més enllà jo només he aportat el que he sabut - li vaig respondre amb modèstia obligada.
- Res, res. Ja saps què dic. - quina mirada penetrant al fer-ho!
I va tornar a seure. I jo que li vaig donar les gràcies de nou i vaig tornar amb els meus i a donar per perduda aquella mirada de vinequetmenjo i demanar cervesa i guardar a la caixeta dels bons records aquesta trobada amb ell.
I havíem xocat parlant de política. I haviem coincidit parlant de poesia. I havíem xocat parlant de literatura. Però sabia el que es deia, jo ho crec si ho sabia.
Gràcies de nou, Francesc.

martes, 27 de enero de 2015

Poema fatuo LXV

Hemos virtualizado la tragedia.